Toni Gironès és arquitecte titulat per l’Escola d’Arquitectura del Vallès l’any 1992. Doctor arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya l’any 2016, amb la tesi doctoral: “Arquitectures espontànies, reflexions sobre constants en arquitectura: la península del Cap de Creus, una topografia en el temps”. Inicia la seva activitat com a professional lliberal l’any 1993 i des de llavors ha rebut diversos premis, entre ells, dos Premis FAD (2007 i 2013), el 1r Premi de la Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme (2013) i dos 1r Premi de la Biennal Iberoamericana d’Arquitectura (2012 i 2014).

Gironès comença la seva conferència relacionant alguns dels temes del curs amb els que mostrarà amb els seus projectes durant la xerrada: la topografia, la relació amb el lloc i l’habitatge social.

Ens parla de la geografia, del cicle de l’aigua, del paisatge, de la vegetació, de l’entropització humana, de la parcel·lació com a estructura d’un territori i de l’hàbitat. Defineix la topografia com una construcció humana prèvia a qualsevol nova ocupació, i remarca la importància de reconèixer-la abans de la nostra arribada com a arquitectes.

Com a exemple de la relació entre la vegetació i l’arquitectura projecta una fotografia del Mas de la Calderera, la casa natal de l’arquitecte Antoni Gaudí. Aquesta fotografia mostra la façana principal del mas amb dos grans plataners davant seu que la tapen. Són arbres de fulla caduca, per tant, protegeixen la casa de la radiació solar els mesos més càlids amb la seva floració i, en canvi, tal i com s’observa a la imatge, als mesos d’hivern permeten que aquesta incideixi directament a la façana, i en conseqüència, l’escalfi.

Mas de la Calderera a Riudoms, casa natal d’Antoni Gaudí.

Josep Llinàs és arquitecte i professor universitari. De la seva obra arquitectònica destaquen edificis com la Biblioteca Jaume Fuster (2006), el qual rep el Premi FAD i el Premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic, l’illa d’equipaments a Fort Pienc (2003) i els habitatges al carrer del Carme, al barri del Raval. Ha treballat, també a Tarragona, on es va encarregar de la reforma del Teatre Metropol (1995), obra de Josep Maria Jujol, arquitecte que admira i del qual n’és un gran coneixedor.

Hi ha dues maneres d’entendre i d’enfrontar-se a la ciutat: la de l’arquitecte i la del resident. Josep Llinàs aquest cop ens parla des de la seva pròpia experiència com a arquitecte i a la vegada resident d’aquest barri. Ell viu a Vallcarca i té el despatx a l’Avinguda de la República Argentina.

1. El Pont de Vallcarca

Fotografia publicada a El País, cedida per Josep Llinàs

Comença la conferència elogiant el gran viaducte, una peça gairebé feta per la pròpia gravetat. En destaca la seva senzillesa constructiva, basada en un sistema estàtic elemental. L’anomena elefant, una “espècie gegant de la ciutat”, i afirma que és com tenir un animal al barri. Entre les seves potes es barrejaven les típiques casetes amb jardí de Vallcarca i esdevenia, per tant, un punt on l’habitabilitat i la infraestructura convivien de costat sense generar problemes. Amb el pas del temps, aquestes petites cases han anat desapareixent, però actualment el pont continua essent aquella gran peça que empara tot allò que el rodeja.

Des de la perspectiva elevada de la fotografia anterior, a l’altra banda del pont es reconeix un conjunt que no està lligat amb la ortogonalitat de la trama típica de Barcelona, i en ell la importància de focalitzar especial atenció amb el sòl. D’allà sorgeixen edificis que no són propis d’aquest tipus de sòl tan inclinat, errors que el boom immobiliari va promoure i que amb la crisi han provocat una situació de desolació.

Zaida Muxí és arquitecta i urbanista, doctora per l’Escola Tècnica Superior de Sevilla i professora de l’ETSAB. És codirectora junt a Josep Muntaner del Màster Laboratori de l’habitatge del Segle XXI de la UPC. Des de juliol de 2015 és Directora d’Urbanisme, Habitatge, Mediambient, Ecologia Urbana, Espai Públic, Via Pública i Civisme de Santa Coloma de Gramenet.

Flexibilitat de l’habitatge

La família no és una institució tancada. Amb el pas del temps els seus membres poden variar, així com també ho fan les seves necessitats. No obstant, la major part de tipologies actuals obvien aquest fet. Com han de respondre, doncs, els habitatges als canvis de la família?

Estudi de l’estructura familiar.

La casa ha de ser un espai flexible, entenent la flexibilitat no com un tema de moviment sinó com un conjunt d’espais (estances) sense jerarquia, no predestinades, per la seva forma, a un ús específic.

Per posar un exemple, els anys 90 – 2000 arriba l’ordinador a les cases, de manera que la feina productiva s’incorpora dins l’habitatge i comparteix espai amb la feina quotidiana o reproductiva. És en aquest moment que la llar requereix d’un espai específic de treball. A EEUU i Canadà apareix un espai anomenat “Desk”, destinat al treball productiu amb un petita biblioteca que permet donar resposta a aquesta nova necessitat.

 

Contextualització històrica

Remuntant al segle XVII, els quadres de l’holandès Peter de Hooch representaven la domesticitat de l’època. En tots ells, la dona es situa al centre de l’organització de la casa, treballa al costat d’una finestra, rebent llum de l’exterior però sense connectar amb el nivell relacional del carrer. L’home, en canvi, estava fora durant el dia treballant o realitzant feines militars. Als quadres de de Hooch s’observa el món dual d’aquell moment, on els rols de gènere estaven assignat als sexes.

Peter de Hooch. Feina materna.

A mitjans del s. XIX es comença a pensar en com fer la casa més petita, més simple, amb una dimensió suficient per a realitzar les activitats. Catherine Beecher i Melsuina Fay Pierce són dues de les principals figures que repensen i escriuen sobre l’habitatge, destacant la importància de les cuines ben il·luminades, els espais d’emmagatzematge i les habitacions d’usos flexibles, en el primer cas, i els habitatges sense cuina i una central de manteniment domèstic cooperatiu, en el segon.

Ivan Alcázar és llicenciat en Arquitectura per la ETSAB. Té un Màster en Teoria i Història de la Arquitectura i actualment redacta la seva tesis doctoral sobre els vincles que hi ha entre espais escènics reciclats i nous en els seus respectius contexts urbans. És redactor en cap de la revista LiquidBDocs i membre de Teatres en Risc i de l’Observatori d’Espais Escènics (OEE).

 

DDDARQ (Documents Digitals D’Arquitectura) és una plataforma de divulgació i recerca en marxa, sorgida del projecte de recerca “Arquitectura catalana contemporània: noves temptatives en l’àmbit de la crítica i la divulgació. Documents, formats, casos”, desenvolupat a partir de l’any 2014 per l’arquitecte i investigador Ivan Alcázar. Aquesta plataforma neix de la insatisfacció i/o insuficiència dels documents d’arquitectura que actualment es troben a la xarxa i de la voluntat de canviar la percepció de l’Arquitectura com a obra nova, espai buit o projecte acabat. En l’arquitectura hi ha molts agents vinculats: els obrers, els clients, els veïns, els periodistes… Tots aquests, fins ara, no apareixien, com tampoc es donava importància al procés, el valor d’una cosa que es va fent i va evolucionant.

Aquí us deixem la ruta dels diferents articles que l’Ivan va anar comentant durant la passejada virtual per diferents espais de creació i cultura. Us animem a refer-la i desfer-la, i a consultar els altres arxius del web.

DDDArq#2 > Reportatge > Visita d’obra: Lleialtat Santsenca
DDDArq#2 > Qüestions > Des del Coworking
DDDArq#2 > Casos > MoB
DDDArq#2 > Casos > La Seca
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Assemblea sota un pont
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Jellyfish Theatre
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Ding Dong Dom

DDDArq. Documents Digitals D’Arquitectura

Josep Bohigas és professor associat de l’ETSAB des de 2008 i codirector del Màster d’Il·luminació de la UPC. Com a arquitecte ha construït des de museus fins a projectes d’habitatge social. Ha estat comissari de projectes culturals relacionats amb l’habitatge com ara Barraca-Barcelona l’any 2003 i Piso Piloto el 2015. Ha rebut diversos premis, incloent el Premi FAD (1998, 2007, 2009), el Premi Ciutat de Bacelona de Disseny (2007) i d’Arquitectura (2014).

 

“La iniciativa «Pis(o) Pilot(o)» proposa superar les limitacions de l’urbanisme convencional per emprendre una exploració col·lectiva. Es tracta d’experimentar amb les solucions habitaculars que ofereix la conjugació de l’espai públic i el domèstic. L’objectiu és fer de la cooperació entre Medellín i Barcelona un banc de proves per aconseguir urbs més sostenibles i inclusives, en les quals es facin efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.” Piso Piloto

L’arquitecte Josep Bohigas arrenca la seva conferència citant dos personatges claus en l’urbanisme social de Medellín i la iniciativa de Piso Piloto: Alejandro Echeverri, arquitecte de Medellín que va fer estudis de doctorat en Urbanisme a la ETSAB, i Sergio Fajardo, filòsof que va ser alcalde de la ciutat de Medellín durant els anys 2004 al 2007 i governador d’Antioquia del 2012 al 2015.

Bohigas ens parla de la voluntat d’aquests personatges de conquistar el carrer, malgrat el narcotràfic,a partir de la detecció de llocs d’oportunitat i actuacions de microcirurgia urbana. Aquestes petites intervencions tenen com a objectiu la millora del seu perímetre gràcies al que s’anomena metàstasi positiva, és a dir, el contagi d’aquesta millora a l’entorn més proper.

Barcelona, al contrari del model virtuós del qual ha presumit durant molts anys,actualment es troba en un estat d’emergència social. Amb l’objectiu de canviar aquesta situació, es proposa creuar experiències i realitzar un barri pilot d’habitatge mitjançant un projecte de col·laboració entre les dues ciutats, en aquest punt sorgeix Piso Piloto i, més endavant, l’exposició amb aquest mateix nom, organitzada al CCCB.

La metodologia de treball de Piso Piloto és molt clara: és detecten uns problemes (temes o hashtags) i uns còmplices, gent que malgrat la situació està intentant transformar l’statu quo de l’habitatge. A partir d’aquí s’identifiquen llocs d’oportunitat i es desenvolupen les propostes de millora.

Els temes que s’analitzen són: el preu de l’habitatge, les tipologies, les quals es mantenen malgrat el canvi en la societat, els desnonaments (15 al dia a Bcn), els pisos buits que actualment la PAH està intentant censar, el cooperativisme en comparació a la resta del món, el reciclatge i la rehabilitació, la pobresa energètica (10% a Bcn), l’emergència habitacional, els sense sostre (3.000 a Bcn), la gentrificació, el dret a la ciutat i la salut.

Bohigas destaca especialment el tema de la gentrificació a Barcelona. Comenta que hem perdut la Barceloneta perquè – a algú se li va acudir millorar-la!-, de la mateixa manera que també hem perdut Ciutat Vella, estem perdent el Paral·lel i perdrem el Raval. La realització de millores als espais públics provoquen especulació i, en conseqüència, l’expulsió gradual dels veïns del barri. Preocupat per la situació, remarca que s’ha de trobar una manera per convèncer a la gent que millori amb el barri, en comptes de marxar.

Ricard Fayos és arquitecte, professor d’urbanisme a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Treballa des de 1984 a l’Ajuntament de Barcelona en l’àmbit de la planificació urbanística i actualment és Director Tècnic d’Urbanisme i Infraestructures de l’Ajuntament de Barcelona.

 

Dins del cicle de conferències del Seminari Construir Comunitats, relacionat amb el Taller Habitatge i Rehabilitació, aquesta setmana ens ha visitat Ricard Fayos per explicar-nos el Planejament Urbanístic a Vallcarca.

Abans de parlar dels dos plans que han afectat directament al barri, Ricard fa una evolució històrica del planejament urbà a Barcelona, fent referència a la formació històrica de Vallcarca. En el primer plànol que ens mostra, el Plànol de Cerdà de 1856, Vallcarca encara no hi apareix com a barri, només hi han algunes cases i masies aïllades. Al següent plànol, el Plànol de Pere Falques de 1903, podem observar els primers indicis d’implantació del barri, alguns fils de carrers que surten de Gràcia i que pugen travessant la plaça Lesseps. Al Plànol Martorell de 1929, podem veure l’aparició del Pont i la consolidació d’una part de Vallcarca, a la zona més plana de la vall, just on comença el carrer de la Farigola.