Josep Bohigas és professor associat de l’ETSAB des de 2008 i codirector del Màster d’Il·luminació de la UPC. Com a arquitecte ha construït des de museus fins a projectes d’habitatge social. Ha estat comissari de projectes culturals relacionats amb l’habitatge com ara Barraca-Barcelona l’any 2003 i Piso Piloto el 2015. Ha rebut diversos premis, incloent el Premi FAD (1998, 2007, 2009), el Premi Ciutat de Bacelona de Disseny (2007) i d’Arquitectura (2014).

 

“La iniciativa «Pis(o) Pilot(o)» proposa superar les limitacions de l’urbanisme convencional per emprendre una exploració col·lectiva. Es tracta d’experimentar amb les solucions habitaculars que ofereix la conjugació de l’espai públic i el domèstic. L’objectiu és fer de la cooperació entre Medellín i Barcelona un banc de proves per aconseguir urbs més sostenibles i inclusives, en les quals es facin efectius el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat.” Piso Piloto

L’arquitecte Josep Bohigas arrenca la seva conferència citant dos personatges claus en l’urbanisme social de Medellín i la iniciativa de Piso Piloto: Alejandro Echeverri, arquitecte de Medellín que va fer estudis de doctorat en Urbanisme a la ETSAB, i Sergio Fajardo, filòsof que va ser alcalde de la ciutat de Medellín durant els anys 2004 al 2007 i governador d’Antioquia del 2012 al 2015.

Bohigas ens parla de la voluntat d’aquests personatges de conquistar el carrer, malgrat el narcotràfic,a partir de la detecció de llocs d’oportunitat i actuacions de microcirurgia urbana. Aquestes petites intervencions tenen com a objectiu la millora del seu perímetre gràcies al que s’anomena metàstasi positiva, és a dir, el contagi d’aquesta millora a l’entorn més proper.

Barcelona, al contrari del model virtuós del qual ha presumit durant molts anys,actualment es troba en un estat d’emergència social. Amb l’objectiu de canviar aquesta situació, es proposa creuar experiències i realitzar un barri pilot d’habitatge mitjançant un projecte de col·laboració entre les dues ciutats, en aquest punt sorgeix Piso Piloto i, més endavant, l’exposició amb aquest mateix nom, organitzada al CCCB.

La metodologia de treball de Piso Piloto és molt clara: és detecten uns problemes (temes o hashtags) i uns còmplices, gent que malgrat la situació està intentant transformar l’statu quo de l’habitatge. A partir d’aquí s’identifiquen llocs d’oportunitat i es desenvolupen les propostes de millora.

Els temes que s’analitzen són: el preu de l’habitatge, les tipologies, les quals es mantenen malgrat el canvi en la societat, els desnonaments (15 al dia a Bcn), els pisos buits que actualment la PAH està intentant censar, el cooperativisme en comparació a la resta del món, el reciclatge i la rehabilitació, la pobresa energètica (10% a Bcn), l’emergència habitacional, els sense sostre (3.000 a Bcn), la gentrificació, el dret a la ciutat i la salut.

Bohigas destaca especialment el tema de la gentrificació a Barcelona. Comenta que hem perdut la Barceloneta perquè – a algú se li va acudir millorar-la!-, de la mateixa manera que també hem perdut Ciutat Vella, estem perdent el Paral·lel i perdrem el Raval. La realització de millores als espais públics provoquen especulació i, en conseqüència, l’expulsió gradual dels veïns del barri. Preocupat per la situació, remarca que s’ha de trobar una manera per convèncer a la gent que millori amb el barri, en comptes de marxar.

Vicenç Sarrablo és doctor arquitecte per la UPC i director de l’àrea tècnica de la UIC. Des del 2004 és director a la mateixa universitat de la primera Càtedra Ceràmica d’Espanya i entre els anys 2008 i 2013 dirigeix l’Escola Superior d’Arquitectura de la UIC. Professionalment s’especialitza tant en I+D, com en disseny d’estructures pneumàtiques i sistemes constructius amb elements ceràmics. Els seus dissenys industrials han estat ampliament divulgats i han rebut diverses distincions i premis per part de l’Asociació Española de Científics, FAD, ASCER, Construmat, Inno Foro Verde i Technal.

 

La conferència de l’arquitecte Vicenç Sarrablo comença amb una breu introducció sobre les bòvedes ceràmiques i la seva evolució amb l’objectiu d’explicar la procedència dels sistemes abovedats amb ceràmica armada, els quals no provenen directament de la fàbrica cohesiva, sinó de la làmina de formigó armat.

Aquest sistema apareix per la suma de les experiències de dos personatges: l’enginyer Eladio Dieste (1917-2000) i l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, els quals coincideixen l’any 1947 a la construcció de la Casa Berlingieri, projecte a Uruguay d’Antonio Bonet, on aconsegueixen, combinant el coneixement de les làmines de formigó armat i la volta a la catalana, bòvedes amb cantells de 8-10 cm.

Casa Berlingieri, Anotnio Bonet Castellana (1947)

Dieste introdueix l’armat bidireccional amb morter i desenvolupa un sistema d’encofrat mòbil per a configuracions de cobertes ceràmiques laminars que suposa un gran estalvi, ja que la ceràmica armada amb 24h ja es pot desencofrar pel fet que el 80 % de la làmina ja està cuita i només ha de fraguar el morter. Aquest és un clar avantatge respecte el formigó i com que es tracta d’un sistema constructiu humil, és molt més barat que les encavallades metàl·liques.

Armat bidireccional a les làmines ceràmiques autoportants.

La utilització d’encofrats mòbils suposava un estalvi econòmic important.

Mireia Luzárraga és arquitecta i professora. Obté una qualificació d’excel·lent del seu PFC i M.Arch. el 2009 per ESARQ. L’any 2010 funda, juntament amb Alejandro Muiño, Takk, un estudi d’arquitectura amb seu a Barcelona que centra els seus objectius a l’exploració de la capacitat creativa dels llenguatges i les formes contemporànies. Han estat guardonats amb diversos premis com ara el FAD d’arquitectura i interiorisme el 2011.

 

Amb l’arquitecta Mireia Luzárraga iniciem el cicle de conferències del segon quadrimestre. Ha portat amb ella tots els documents del seu PFC “Infraestructura doméstico-agrícola en Almada” que ha estès damunt les taules de l’aula. Aquest treball Final de Carrera el va cursar a l’Escola Tècnica Superior de Madrid l’any 2008. La conferència està destinada tant als alumnes de PFG (Projecte Final de Grau), com als de Taller Temàtic, als quals és d’interès pel seu estudi i treball amb la topografia del front marítim d’Almada, a Portugal.

El projecte es basa en la investigació sobre alternatives habitacionals productives i té l’objectiu d’aconseguir un espai autosuficient en termes d’agricultura. Per aquest motiu realitza prèviament un exhaustiu estudi de l’Estuari del Tajo, en el qual analitza les densitats de la zona, les tipologies i els programes existents, així com la petjada ecològica (espai de terreny necessari per viure) i la petjada agrícola.

Un cop realitzat aquest estudi genèric, es centra en el front fluvial i allà estudia la topografia i els espais que defineix la geologia de la línia de costa per tal d’escollir el millor per situar el seu projecte. Luzárraga parla de la topografia com un punt a favor del projecte, des d’un inici l’incorpora i l’adapta, i l’utilitza en benefici propi.

Amb aquesta investigació acaba generant un sistema estructurat per tres capes: les peces edificades, la vegetació (arbrat i cultius) i els recorreguts i parades exteriors, organitzats en diferents nivells. Al projecte defineix tres tipologies d’habitatge, les quals combinen programa domèstic, públic i privat, i peces de treball, estudi i investigació. Dins aquestes peces amb hivernacles verticals hi incorpora tecnologia hidropònica.