Josep Llinàs és arquitecte i professor universitari. De la seva obra arquitectònica destaquen edificis com la Biblioteca Jaume Fuster (2006), el qual rep el Premi FAD i el Premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic, l’illa d’equipaments a Fort Pienc (2003) i els habitatges al carrer del Carme, al barri del Raval. Ha treballat, també a Tarragona, on es va encarregar de la reforma del Teatre Metropol (1995), obra de Josep Maria Jujol, arquitecte que admira i del qual n’és un gran coneixedor.

Hi ha dues maneres d’entendre i d’enfrontar-se a la ciutat: la de l’arquitecte i la del resident. Josep Llinàs aquest cop ens parla des de la seva pròpia experiència com a arquitecte i a la vegada resident d’aquest barri. Ell viu a Vallcarca i té el despatx a l’Avinguda de la República Argentina.

1. El Pont de Vallcarca

Fotografia publicada a El País, cedida per Josep Llinàs

Comença la conferència elogiant el gran viaducte, una peça gairebé feta per la pròpia gravetat. En destaca la seva senzillesa constructiva, basada en un sistema estàtic elemental. L’anomena elefant, una “espècie gegant de la ciutat”, i afirma que és com tenir un animal al barri. Entre les seves potes es barrejaven les típiques casetes amb jardí de Vallcarca i esdevenia, per tant, un punt on l’habitabilitat i la infraestructura convivien de costat sense generar problemes. Amb el pas del temps, aquestes petites cases han anat desapareixent, però actualment el pont continua essent aquella gran peça que empara tot allò que el rodeja.

Des de la perspectiva elevada de la fotografia anterior, a l’altra banda del pont es reconeix un conjunt que no està lligat amb la ortogonalitat de la trama típica de Barcelona, i en ell la importància de focalitzar especial atenció amb el sòl. D’allà sorgeixen edificis que no són propis d’aquest tipus de sòl tan inclinat, errors que el boom immobiliari va promoure i que amb la crisi han provocat una situació de desolació.

Abans de començar a treballar amb el centre cívic – teatre que es demana al programa del taller, es proposa als estudiants realitzar un treball d’investigació per tal de conèixer millor el funcionament d’aquest tipus d’equipaments. En grups de dos, s’assignen diferents centres cívics de la ciutat de Barcelona amb l’objectiu que els visitin i els estudiïn fent dibuixos, entrevistes, fotografies i/o vídeos, i puguin després aplicar el coneixement adquirit als seus propis projectes.

A continuació trobareu un resum del resultat dels treballs.

1. CENTRE CÍVIC CAN BASTÉ. Dària Kobzeva i Mª Antònia Nadal.

Can Basté és una masia del segle XVII que es troba dins del conjunt històric del carrer de Pere Artès, a tocar de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina i de l’antic camí que comunicava Sant Andreu amb Horta. Es situa al Passeig de Fabra i Puig en una posició intermitja entre l’església esmentada i el mercat de La Mercè. En l’actualitat aquesta masia ha estat rehabilitada com a centre cívic. Can Basté és un centre de referència fotogràfica. Té espais adaptats per fer cursos i exposicions d’aquesta matèria.

Dibuix a 1:200 de Can Basté.

En l’estudi d’aquest centre cívic ens hem centrat en la qualitat de l’espai exterior que neix de les diferents relacions amb els edificis veïns. En primer lloc la posició girada respecte la ciutat recorda un gran transatlàntic trencant el gel. Aquesta fissura a la malla urbana no només indica una direcció per seguir explorant la ciutat, sinó que també forma espais “intersticials” de usos molt diferents que donen un valor afegit al centre cívic. L’espai a tocar de la porta d’entrada del mercat té un canvi de secció respecte a la cota del paviment del centre cívic. Aquest canvi de cota genera un espai interessant, que amb la col·locació de bancs ha passat a ser un lloc molt atractiu per la gent gran que asseguts observen l’espectacle de la vida quotidiana del mercat. L’entrada principal al centre cívic s’estén en una gran plataforma que es diferencia de cota amb el carrer ja que es produeix també una diferència d’espectacle: el carrer té una velocitat ràpida, accions amb moviment que desapareixen amb pocs segons; en canvi, l’espai lliure de la plataforma permet un altre tempo, on les accions es poden dilatar en el temps. És un lloc informal i transformable, on es barreja observar i ser observat. Es gaudeix de l’espectacle de la plaça des dels bars, els bancs, o vorejant l’espai. És un espai participatiu, informal i molt viu. Aquest espai lliure d’entrada a l’edifici va tocant la ciutat de diferents formes creant racons molt estimulants amb usos diferents. A la placeta de l’església, aixecada de la plaça central només per uns esgraons, hi juguen els nins, davall l’arc s’amaguen els més grans, i els més atrevits guaiten al jardí privat d’una casa veïna a l’església. Tot l’espai que envolta el centre cívic és molt interessant. Es produeix un recorregut deambulatori al voltant de l’edifici. D’alguna forma és una escultura a gran escala que, tocant els edificis del costat, fa que l’espai que l’envolta es dilati i es comprimeixi al voltant d’aquest deambulatori, provocant el desig de moure’s i veure que hi ha al següent pas.

Zaida Muxí és arquitecta i urbanista, doctora per l’Escola Tècnica Superior de Sevilla i professora de l’ETSAB. És codirectora junt a Josep Muntaner del Màster Laboratori de l’habitatge del Segle XXI de la UPC. Des de juliol de 2015 és Directora d’Urbanisme, Habitatge, Mediambient, Ecologia Urbana, Espai Públic, Via Pública i Civisme de Santa Coloma de Gramenet.

Flexibilitat de l’habitatge

La família no és una institució tancada. Amb el pas del temps els seus membres poden variar, així com també ho fan les seves necessitats. No obstant, la major part de tipologies actuals obvien aquest fet. Com han de respondre, doncs, els habitatges als canvis de la família?

Estudi de l’estructura familiar.

La casa ha de ser un espai flexible, entenent la flexibilitat no com un tema de moviment sinó com un conjunt d’espais (estances) sense jerarquia, no predestinades, per la seva forma, a un ús específic.

Per posar un exemple, els anys 90 – 2000 arriba l’ordinador a les cases, de manera que la feina productiva s’incorpora dins l’habitatge i comparteix espai amb la feina quotidiana o reproductiva. És en aquest moment que la llar requereix d’un espai específic de treball. A EEUU i Canadà apareix un espai anomenat “Desk”, destinat al treball productiu amb un petita biblioteca que permet donar resposta a aquesta nova necessitat.

 

Contextualització històrica

Remuntant al segle XVII, els quadres de l’holandès Peter de Hooch representaven la domesticitat de l’època. En tots ells, la dona es situa al centre de l’organització de la casa, treballa al costat d’una finestra, rebent llum de l’exterior però sense connectar amb el nivell relacional del carrer. L’home, en canvi, estava fora durant el dia treballant o realitzant feines militars. Als quadres de de Hooch s’observa el món dual d’aquell moment, on els rols de gènere estaven assignat als sexes.

Peter de Hooch. Feina materna.

A mitjans del s. XIX es comença a pensar en com fer la casa més petita, més simple, amb una dimensió suficient per a realitzar les activitats. Catherine Beecher i Melsuina Fay Pierce són dues de les principals figures que repensen i escriuen sobre l’habitatge, destacant la importància de les cuines ben il·luminades, els espais d’emmagatzematge i les habitacions d’usos flexibles, en el primer cas, i els habitatges sense cuina i una central de manteniment domèstic cooperatiu, en el segon.

Ivan Alcázar és llicenciat en Arquitectura per la ETSAB. Té un Màster en Teoria i Història de la Arquitectura i actualment redacta la seva tesis doctoral sobre els vincles que hi ha entre espais escènics reciclats i nous en els seus respectius contexts urbans. És redactor en cap de la revista LiquidBDocs i membre de Teatres en Risc i de l’Observatori d’Espais Escènics (OEE).

 

DDDARQ (Documents Digitals D’Arquitectura) és una plataforma de divulgació i recerca en marxa, sorgida del projecte de recerca “Arquitectura catalana contemporània: noves temptatives en l’àmbit de la crítica i la divulgació. Documents, formats, casos”, desenvolupat a partir de l’any 2014 per l’arquitecte i investigador Ivan Alcázar. Aquesta plataforma neix de la insatisfacció i/o insuficiència dels documents d’arquitectura que actualment es troben a la xarxa i de la voluntat de canviar la percepció de l’Arquitectura com a obra nova, espai buit o projecte acabat. En l’arquitectura hi ha molts agents vinculats: els obrers, els clients, els veïns, els periodistes… Tots aquests, fins ara, no apareixien, com tampoc es donava importància al procés, el valor d’una cosa que es va fent i va evolucionant.

Aquí us deixem la ruta dels diferents articles que l’Ivan va anar comentant durant la passejada virtual per diferents espais de creació i cultura. Us animem a refer-la i desfer-la, i a consultar els altres arxius del web.

DDDArq#2 > Reportatge > Visita d’obra: Lleialtat Santsenca
DDDArq#2 > Qüestions > Des del Coworking
DDDArq#2 > Casos > MoB
DDDArq#2 > Casos > La Seca
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Assemblea sota un pont
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Jellyfish Theatre
DDDArq#2 > Qüestions > Escenes Reciclades II > Ding Dong Dom

DDDArq. Documents Digitals D’Arquitectura