Zaida Muxí és arquitecta i urbanista, doctora per l’Escola Tècnica Superior de Sevilla i professora de l’ETSAB. És codirectora junt a Josep Maria Muntaner del Màster Laboratori de l’habitatge del Segle XXI de la UPC. Des de juliol de 2015 és Directora d’Urbanisme, Habitatge, Mediambient, Ecologia Urbana, Espai Públic, Via Pública i Civisme de Santa Coloma de Gramenet.
Zaida Muxí comença la seva conferència explicant-nos que els primers exemples que escoltem d’habitatge comunitari són aquells relacionats amb les experiències soviètiques, però l’habitatge comunitari no recull només aquests exemples sinó que hi ha una genealogia, ja que no hi ha una línea que serveixi per tothom.
Apunta que no sempre hem viscut com ho fem avui en dia, on observa una distinció molt clara entre el treball productiu i el reproductiu. Per tant, no sempre ha existit la separació entre casa i taller, en aquest sentit ens parla de les cases gremials, en les quals trobem espais domèstics de poca definició funcional. Ens explica que a l’any 1300 la taille parisina registra un total de 200 oficis; de tots ells, entre 80 i 90 permetien ambdós sexes i 12 eren exclusivament femenins. Sota la protecció dels gremis entre els segles XII i XVII les dones van tenir oportunitats úniques de rang, sobre certa seguretat econòmica així com participar en els oficis dels seus marits.
A la imatge, diferents funcions de comerç, treball i tenir cura al mateix temps.
La separació entre el treball productiu i el reproductiu vindrà amb la Revolució Industrial. Zaida Muxí ens mostra dos imatges de Peter de Hooch en les quals observem aquesta nova divisió que es produeix entre el dintre i fóra dels habitatges. Observem com en l’espai interior apareix el treball femení invisible, no reconegut i tampoc remunerat. És la finestra la que separa aquest món íntim d’un exterior que és tot el contrari: masculí, reconegut i remunerat.
Imatge: Peter de Hook Tarea maternal, 1629-1689.
Amb la Revolució Industrial el benefici econòmic impacta sobre tota la ciutat, no obstant, no ocorre el mateix a l’interior domèstic dels habitatges. Mentre que el món exterior es tecnifica i les màquines van substituint el treball de l’home a les indústries, el treball domèstic continua sense tenir cap avenç. Com a exemple, Zaida Muxí explica que des del 1860 hi ha el gas urbà per a la il•iluminació de les ciutats, en canvi, no serà fins al 1880 que l’electricitat arriba a l’interior de l’habitatge. Comenta com, per exemple, es mecanitzen les feines de bugaderia així com tot entorn a la cuina en tipologies, com ara els hospitals però aquestes solucions industrialitzades no s’apliquen a la vivenda.
Josephine Cochran inventa el rentavaixelles al 1886 i el presenta a l’Exposició de Chicago de 1893.
En aquesta època, existeix una genealogia de dones que pensen com mecanitzar els habitatges per a tenir més temps per tal de dedicar-lo a la comunitat i al pensament polític.
En aquest sentit, Catherine Beecher (1800-1878) escriu A Teatrise on Domestic Economy (1841) i The American’s Women’s Home (1869), per tal que les dones puguin ser més eficients en les tasques domèstiques i tenir més temps. Catherine Beecher en aquest llibre recull les seves experiències tant d’economia domèstica com les referents a altres camps que també havien de conèixer les dones com serien les referents a nutrició, medicina i higiene entre d’altres. El coneixement de tots aquests àmbits recau sobre la dona de l’època.
Habitatge típic del S.XIX en el que observem espais amb grans dimensions.
Catherine Beecher proposa que la casa sigui més petita, amb pocs mobles (de dimensions reduïdes i, si pot ser, empotrats) que puguin tenir multiplicitat d’usos. Els espais, a més, proposa que siguin flexibles, de tal manera que siguin capaços de contenir múltiples activitats, front a la tipología típica de l’època en la que cada espai estava pensat per un ús concret (llegir, dibuixar, trobar-se).
D’altra banda, l’espai en que es focalitza Catherine Beecher és a la cuina. Destaca la intenció de reduir les seves dimensions, al mateix temps que li dóna importància a les condicions de il·luminació i ventilació que ha de tenir.
A continuació, Zaida Muxí explica el problema que va suposar la gran demanda d’habitatges per part dels immigrants que anaven a treballar a les grans ciutats. Aquestes s’anaven densificant i es produïen problemes d’higiene, com recull Frederick Engels a The housing problem (1872).
Imatges on veiem reflectits els problemes d’higiene a la ciutat i habitatges de l’època.
Muxí comenta que venim d’una societat on els rols dels homes i les dones no estaven marcats, fins que arriba la Revolució Industrial on, a més, apareixen noves tipologies que treuen dels habitatges activitats que abans es produïen al seu interior, com són les escoles, els hospitals o les presons. En aquest sentit, apareixen propostes d’habitatges que acabaran per treure també les cuines i la bugaderia.
Al 1922, The labor saving kitchen fa un estudi en el que destaca que el 90% de les dones dels Estats Units fan les feines de la casa, les quals ocupen un 70% del seu temps i, de tot aquest, la cuina ocupa tres quarts.
Ciència al servei de la Cuina Tayloritzada, on veiem com es treu el màxim rendiment d’un moble que fa el servei d’una cuina complerta.
Grete Schüte-Lihotzky (1915-2000) recull estudis previs a la cuina de Frankfurt (1927), es tracta d’una cuina modular que hom pot combinar segons sigui la casa. Zaida Muxí explica que aquesta seria la cuina en la que pensem avui en dia. També sobre la il·luminació, que recau a la zona de treball de la cuina; a més, és el primer cop que la cuina va revestida amb manises per facilitar la seva neteja. Destaca el treball en detalls com armaris transparents per veure el que hi ha al seu interior, en resum,
veiem com es tracta d’una cuina eficient que funciona amb l’objectiu d’invertir el menor temps possible en ella.
Grete Schüte-Lihotzky: Cuina de Frankfurt, 1927.
Després de la Segona Guerra Mundial, tant a Europa com als Estats Units es construeixen habitatges individuals, la qual cosa fa que es perdin tots els avenços en propostes col·lectives. Per tant, la cuina torna a ser l’espai on la dona torna, ja que es torna a fomentar la divisió de treballs específics d’homes i dones.
Construcció a Alemanya durant el nacional socialisme 1933-45.
Aquests models de suburbi són el lloc on la diferència de gènere es fa major. Al mateix temps, observem com en diferents fonts i documents de l’època veiem reflectida aquesta diferència, entre l’home que treballa fóra de la llar mentre la dona ocupa tot el seu temps amb les feines domèstiques.
1948: Mr Blandings Builds his Dream House. 1950, la casa y la cuina ideal.
En aquest punt, Zaida Muxí llança una pregunta: Podria haver estat diferent? I la resposta és que si. Les dones han estat sempre presents en els espais públics de les ciutats comprant i als mercats, utilitzant les voreres i els carrers per arribar al treball, i participant en celebracions religioses i civils.
Ens parla sobre una comunitat de dones, les beguines, que s’agrupaven en comunitats des de l’època medieval fins al segle XIX. Es tracta d’espais forjats en la ciutat, com cases d’acollida i promouen la participació en l’àmbit públic concedint a les dones identitats independents (algunes amb un perfil bastant elevat) fóra de l’habitatge. Els espais de gènere urbà també creen espais segurs en els que les dones poden assolir la independència econòmica. Aquestes noves institucions sorgeixen quan l’anomia (segons el sociòleg Emile Durkain, l’anomia és un estat sense normes, abandonament de les pautes i normes tradicionals que governen la vida cotidiana) propícia les oportunitats.
Al Familisteri de Guise de Jean Baptiste André Godin trobem aquesta relació entre l’espai productiu i els habitatges dels propis treballadors. En aquest projecte, estan lligats els espais de treball amb aquells dedicats a l’oci el lleure. Totes les feines domèstiques es col·lectivitzen, ja que en aquesta comunitat homes i dones treballen per igual a la fàbrica.
El Familisteri Jean Baptiste-AndréGodin, 1858.
A continuació Zaida Muxí ens parla sobre Melusina Fay Pierce, la qual desenvolupa diversos treballs sobre cooperatives de vivendes sense cuina amb central de manteniment domèstic. Aquests projectes són inicialment per universitaris, fins que Melusina Fay Pierce projecta a Chicago al 1903 un edifici amb habitatges en dúplex i accessos des de passarel·les. Aquest projecte també centralitza els serveis comunitaris. En aquesta línia Charlotte Perkins Gilman va defensar també aquesta tipologia de cooperatives no només per als estudiants universitaris, sinó també per a les famílies.
Projecte d’habitatge cooperatiu de Melusina Fay Pierce a Chicago al 1903.
Tot seguit, un seguit d’exemples d’experiències en les quals es vincula la casa amb la formació: és el cas de la Hull House (Jane Adams) a Chicago (1889-1916), on les dones rebien formació al mateix temps que vivien en aquest edifici.
Un altre exemple és la Einküchenhaus a Copenhagen (1903), el primer que es realitza a Europa sense cuina. També ens parla del projecte del Karl Marx Hof a Viena, on els habitatges es situen en corona al voltant dels serveis comunitaris que aprofiten també els espais exteriors i els fan més domèstics. D’altra banda, ens mostra les vivendes cooperatives Homersgarth a Letchworth (1913) de H. Claphan Lander, capaces d’assolir la imatge d’un conjunt mentre integren diferents tipologies al seu interior.
Vivendes cooperatives Homersgarth a Letchworth (1913) de H. Claphan Lander.
Zaida Muxí explica el Concepte de Co-Housing com una manera de viure que combina l’autonomia de la vivenda privada amb els avantatges de tenir els espais, serveis i usos compartis. A més, durant el procés de projecte la comunitat participa d’una forma activa en el disseny del mateix; aquest fenomen es coneix com Welfare actiu.
El Co-Housing apareix degut a diferents factors. El primer és la dissolució de la família tradicional. Ens trobem que avui en dia augmenta el model de família on els dos membres treballen; al mateix temps, creixen les famílies monoparentals i creix el nombre de persones majors de 60 anys que viuen soles. D’altra banda, manca de temps i el fet que les rentes no són suficients per assumir serveis de forma particular també són determinants. A més, relacionats amb els habitatges, trobem que avui en dia l’especulació ha pujat els preus de compra i lloguer de la vivenda, i aquestos no es pensen per a seguir els canvis socials.
Finalment, Muxí ens proposa quatre exemples de Co-Housing:
- El Skraplanet a Jonstrup (Copenhague), un conjunt amb una densitat molt baixa, on trobem una gran diversitat de tipologies que es complementen entre sí.
- El conjunt FWS a Viena, que va ser un concurs exclusivament per arquitectes. El conjunt busca una reconciliació entre el món laboral i l’habitatge des de la pròpia experiè
- La Frauen Werk Stadt, projecte de Margarette Schute Lihotzky, entès com una casa-ciutat. En aquesta trobem espais d’oci i lleure que poden ser controlats des de l’espai domè També barreja espais grans de joc amb altres més petits, reconeixent els jocs d’amagar-se en la pròpia arquitectura.
- I el Sargfabrik a Viena, un conjunt format per 73 vivendes amb serveis compartits, escola bressol, horts, una casa de la cultura i un centre de seminaris. En aquest projecte els habitants no són propietaris dels habitatges, de manera que permet diferents ocupacions segons les necessitats dels que hi viuen.
Enllaç del vídeo de la conferència completa:
habitatgeirehabilitacio.wordpress.com 