Emiliano López és arquitecte per l’ETSAV i comparteix estudi des de l’any 2001 amb Mónica Rivera. L’any 1999 va obtenir el Màster d’Arquitectura per la Harvard University Graduate School of Design i l’any 2012 obté el títol de Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya. És professor de l’ETSAV des de l’any 1996 i ha impartit classes a la Universitat Rovira i Virgili, a la UIC, a la Universitat de Calgary (Canadà) i actualment és professor convidat a la Washington University a St. Louis (EEUU).

El passat dijous 27 d’abril vam poder gaudir d’una conferència a càrrec d’Emiliano López, on ens va portar sis projectes que formen part de la trajectòria de l’estudi Emiliano López Mónica Rivera Arquitectos.

Emiliano López inicia la seva xerrada mostrant-nos sis seccions constructives de cada un dels projectes, on es poden veure els materials i solucions diferents que s’han adoptat en cada un dels casos, que de vegades són fruit de requeriments dels clients o que han aparegut en estadis més avançats del projecte.

Planta del projecte.

El primer projecte que Emiliano López ens presenta és l’Hotel Aire de Bardenas a Tudela (Navarra). Es tracta d’un encàrrec per part d’un empresari que disposa d’un terreny a la zona del Parque Natural de las Bardenas Reales, on vol construir un hotel de quatre estrelles. Un dels requeriments per part del client és que el material de construcció emprat per a l’aixecament de l’hotel sigui a base de panells sandwich, material constructiu d’ús fàcilment reversible. Una altra característica del projecte són les condicions atmosfèriques de la zona, molt seca i constantment assotat pel cierzo, el vent de nord de la regió.

Per tota aquesta sèrie de casuístiques, es decideix recórrer a una solució que genera un centre el qual permet protegir-se de l’entorn. L’accés a aquesta forma que recorda a antigues fortificacions emmurallades es duu a terme creuant una successió de llindars: una zona amb una plantació de cirerers, el cos principal del conjunt amb una plantació de moreres i l’arribada al centre, marcat per una plantació de xops.

Creuant els diferents llindars.

Secció del recorregut que es duu a terme travessant els llindars.

És des d’aquest centre des d’on s’organitzen els diversos volums que contenen les habitacions, orientades a est. L’accés a aquestes es realitza, de nou, a partir d’una successió de llindars, que permeten una transició més fluïda fins a l’estança i ampliar-ne la seva sensació espaial.

Planta i secció d’una de les habitacions.

Per mitjà d’un engruiximent de la pell de les habitacions es genera un espai que es troba al límit del llindar.

Espai que es projecta cap a les vistes que ofereix el desert de les Bardenas.

Cap a l’oest, on es troba el riu Ebre, l’hotel es troba contingut per dues fileres de caixes de fusta apilades unes sobre les altres, mentre que a l’est -cap a on miren les habitacions-, es disposen uns còdols de grans dimensions per tal de no bloquejar les vistes.

Obertures que emmarquen el paisatge.

Paviments de còdols.

A continuació, Emiliano López ens presenta una casa a Port de la Selva, situada gairebé al punt més alt de Les Figuerasses. La parcel·la està condicionada pel vent de tramuntana, per la pendent pronunciada del terreny i per estar envoltada d’un gran nombre de pins.

Planta baixa.

Planta primera.

L’accés a aquesta casa d’estiueig no és per una porta sinó per una seqüència d’espais que s’inicia en l’ascensió fins un reixat de fusta, que condueix a un gran pati excavat on es troba el volum principal de la casa.

Aparició d’un gran pati excavat al creuar el reixat de fusta.

Aquest gran pati dóna pas també a dos patis secundaris que permeten accedir a les habitacions a través d’un bany, el qual permet netejar-se després de tornar del mar i conformen dos volums que creixen més enllà del cos principal de la casa.

En el cos principal es troba la cuina i una gran estança que donen tan al pati com a una gran terrassa que mira cap a la costa. Aquesta cuina està permanentment dotada d’una ventilació creuada, fet que permet eliminar defecte que sol condicionar les cuines d’aquesta zona al trobar-se excavades al vessant de la muntanya.

El cos principal que dóna tant al pati com a la terrassa orientada cap al mar.

El sistema constructiu emprat emula les solucions de l’arquitectura tradicional però aconsegueix donar-les-hi una volta evitant les patologies que aquestes solen comportar. La pell de la casa està conformada a base de dues capes de maó i arrebossat de morter de calç, aconseguint una obra pesada que dóna foscor i frescor als interiors. Dues moreres i uns cables tensats sobre els quals es col·loquen uns filtres de canyís dibuixen ombres canviants al gran pati d’entrada.

L’interior enfosquit i el gran pati on s’hi dibuixen les ombres de l’encanyissat.

La transició d’interior a exterior esdevé un acte conscient gràcies al salt que s’ha d’efectuar cada vegada per accedir als diferents espais.

Imatges de la maqueta.

El tercer projecte que veurem tracta sobre una casa i centre de ioga a Sant Cugat del Vallès, ubicada en una zona poc consolidada dels suburbis de la ciutat, on les construccions veïnes són molt dispars entre elles. L’accés a la casa s’efectua des del nord a través d’una façana molt neutra que dóna pas al cos principal, organitzat al voltant d’un pati central que s’obre a sud, descobrint unes vistes cap a la serra de Collserola.

Planta del projecte.

Esbossos del projecte.

L’accés al centre de ioga es produeix per un primer pati d’entrada que es troba enfonsat respecte a la cota del carrer. En canvi, l’entrada principal de la casa és des del mateix nivell del carrer, on s’accedeix a un rebedor que proposa tres recorreguts alternatius dins de la casa. L’accés més directe cap a les estances principals s’efectua traspassant un petit llindar que es comprimeix des de l’espai del rebedor i s’obre a la gran sala. Travessant aquesta estança s’arriba a un gran menjador amb una cuina amb un fort caràcter social, compartimentada en dues per tal de fer partícips als convidats de l’acte de cuinar sense tenir sempre present les parts més privades d’aquesta. Aquest gest també permet accedir a la cuina des d’un recorregut alternatiu sense haver de travessar les estances principals de la casa.

Seqüència d’espais des del rebedor de la casa.

A les estances de caràcter més privat trobades en planta baixa també s’hi pot accedir per recorreguts alternatius, tant si és resseguint la gran plaça central com si és a través del walk-in closet compartit que comparteix tota la família.

La plaça central que mira cap a la serra de Collserola.

Ascendint per l’escala dotada d’un lluernari s’arriba a la planta primera, on es troba la zona dels nens, amb la possibilitat de dividir-se en unitats de diferents dimensions.

El sistema constructiu emprat és a base fusta contra laminada i perfils metàl·lics molt esvelts deixant uns mil·límetres de separació en el seu punt de contacte per crear la il·lusió que tot el conjunt flota.

Solució constructiva a base de perfils metàl·lics i fusta contra laminada.

Vista des de l’exterior.

Imatge del pati central orientat a sud.

El quart projecte sobre el qual ens parla Emiliano López és la Casa Gelosia a Palafrugell, situada en un punt elevat de la serralada litoral de Les Gavarres, amb vistes al port de Llafranc. Com indica el seu nom, un dels trets principals d’aquest projecte és la gelosia ceràmica que conforma la pell de l’edifici, protegint-lo de les vistes i del sol, i emmarcant el paisatge amb un seguit d’obertures.

Planta baixa.

Planta primera.

Aquesta gelosia està construïda a base de peces ceràmiques de paviment fabricades per Ceràmica Cumella. Es tracta d’unes peces que normalment es parteixen en dues per tal d’obtenir dues rajoles per peça però que en aquest cas es decideix emprar les unitats senceres.

La gelosia és interrompuda puntualment per emmarcar les vistes cap al mar i el port.

La casa es divideix en dos volums i l’accés a aquesta es produeix per filtració. A la planta baixa es troben les sales comunes i la cuina, orientats cap al mar, mentre que a la planta primera es troben les habitacions, orientades a sud. Les fusteries, de dimensions mínimes, amb la seva obertura completa permeten que els espais es converteixin en porxos oberts al paisatge, creant un interior a l’aire lliure.

L’obertura completa de les finestres permet que les estances es converteixin en porxos.

El penúltim projecte que Emiliano López ens mostra, l’Inferniño, tracta sobre una rehabilitació de sis apartaments turístics a Santiago de Compostela. L’edifici se situa al costat de la plaça de l’Obradoiro -la plaça on està situada la Catedral- i es troba a una cota inferior a aquesta. La intervenció a la façana que dóna a l’antic carrer Inferniño de arriba és mínima i només s’efectua una substitució de la galeria de castanyer.

Situació.

Planta baixa.

Planta primera.

L’Inferniño a una cota inferior de la plaça de l’Obradoiro.

Intervenció mínima a la façana original.

Com és habitual al casc antic de Santiago, la façana posterior de la casa s’obre a un jardí, on es decideix ubicar un pavelló lleuger que conté un dels apartaments i es fa tot un tractament del terreny amb un paviment de granit.

El pati al que mira la façana posterior de la casa original.

Tractament del terreny amb paviment de granit.

Per acabar, Emiliano López ens parla sobre el projecte de dues cases de suro a Palafrugell, situades en una zona amb una forta presència de pins i amb una pendent pronunciada. Es decideix col·locar els dos volums respectant al màxim l’arbrat existent i generant un espai de trobada entre la separació que es crea entre els dos cossos.

Planta soterrani.

Planta baixa.

Planta primera.

Plaça de trobada entre els dos volums que es genera enmig de la pineda.

En un dels cossos trobem totes les sales comunes en planta baixa amb una terrassa que es projecta cap a la costa, i al volum de dimensions menors es troben dues estances que gràcies a la seva configuració espaial aconsegueix ser més que una habitació com és coneguda tradicionalment.

Terrassa que es projecta cap a les vistes respectant l’arbrat existent.

Com en el cas de l’Hotel Aire de Bardenas, es fa un tractament de la pell dels volums generant uns llindars al límit dels espais, ajudant alhora a la definició d’aquests. Per exemple, en el cas de les habitacions del cos menor, es projecta el pla interior del “nas” creant una taula a aquest nivell.

Llindar que es projecta cap a l’interior de l’estança definint un espai de taula.

El tractament de totes les façanes és a base de planxes de suro d’amplades i tonalitats que van variant al llarg de la superfície d’aquestes. Un total de dues planxes de suro són encolades entre elles i cargolades sobre un taulell de fusta, definint l’acabat de tots els interiors.

Façana constituïda a base de planxes de suro de diferents tonalitats.

Un dels cossos entre els pins.

Secció.

Detall de la façana.

Interior a l’exterior.